Parole, Parole, Parole

Mentres vaig llegint el Llibre que han publicat els fills dels presos polítics: l’Anna, la Beta, la Laura, la Marta i l’Oriol, “abans ningú deia t’estimo”, vé el meu pare a dir-me que se’n va a l’ajuntament perque avui fa 11 mesos que els tenim engarjolats. El facebook em recorda també que en fa 12 que junt amb el Carles vam estar a una manifestació davant de la Generalitat i recordo també la presencia constant i eixordadora d’un helicòpter de la guardia civil.

Sembla que en faci mil d’anys de tot plegat. Sembla que faci 1000 anys que vam viure tant intensament, i el llibre em retorna a una realitat que encara existeix. Ens pot semblar que els presos polítics son passat, però la realitat, la crua, és que d’aquí a res els jutjaran de manera sumaríssima i pot ser que rès no acabi bé.

El meu pare se’n va a la porta de l’ajuntament a escoltar algun discurset més, un més, seran 5 minuts de rellotge i la seva contribució a la causa. Ja sigui de l’Andreu o d’algu altre. Parole, Parole, Parole com dirien en Mina i Lupo. O potser no parlen.

Prefereixo no anar-hi. Estic descontent. Ell deu estar trist perquè aquest cop ens hi hem quedat molt a prop, jo estic desenganyat i me n’adono que potser la propera vegada ja seré massa gran. Jo estic descontent i trist perquè ell aboca el seu temps en coses que crec, poc importen segons com i a quina edat. Ell està descontent fins i tot sorprès quan li dic que agafi un paraigües i em quedo llegint el llibre que han escrit els fills dels que estan a la presó.

La revolució dels somriures i de les iaies i iaios posant llaços i anant a manis amb samarretes de coloraines, al sector 3f, o ves a saber no té cap sentit. Entenc que sigui la més pacifica, però cada cop tinc més clar que hauríem d’haver tirat cap una acció més directa. El meu pare no entén perquè no hi participo més, no deu entendre la poca implicació, jo continuo pensant que s’hauria d’apretar més i m’entren ganes de vomitar quan el nostre alcalde, (que durarà quatre dies ara que ja té un dofí) ens torna a citar en Nelson Mandela… La gent que cita altre gent (i no em refereixo a cantants italians) és que hi té poc al cap, i els que sempre citen el mateix, és que no hi tenen gens.

IMG_7537

Aquest darrer cap de setmana al cap de la Vall que és tan meva, on escoltes els cotxes arribar quan son a dos kilòmetres de casa, he vist com el sol es ponia. Era potser un dels primers crepuscles rosats de tardor. Era sol i esperava la Dona i la filla que venien tard. Els gossos eren arran de mur, i jo amb els peus penjant, reventat per la feina al sol del dia, pensava en els nostres Presos polítics, que son polítics i que estan a la presó. Es com si el projecte de tots hagués passat a un segon pla i ja sols fos el seu de projecte, i la resta fóssim o rates que salten del vaixell, (a temps) o iaies i iaios i curts de gambals que citen a Mandela o arrenquen llacets, que viuen en un bucle que ja ha passat a la historia.

Llegir al cap de la meva vall de la Catalunya interior té un no sé què de iceberg a la deriva que pot trencar amb tot i provocar un canvi climàtic o fondre’s amb l’univers estupid dels que no volen que els altres visquin en llibertat.

fullsizeoutput_528d

El meu pare, rebent aquesta setmana una excedència vital important, encara prefereix dedicar el seu temps a reivindicacions polítiques que a viure segons quines coses amb els seus. L’entenc. Assegut al mur de pedra, esperant les meves dones, llegeixo amb el cor trencat el testimoni d’aquests fills que NO poden veure els seus pares perquè les seves idees polítiques, les mateixes que les meves, els han portat rere els barrots.

El meu fill estudia a Àustria fins desembre i la seva absència sovint em trenca. No entenc tanta concentració pacifica de iaios i iaies amb samarretes de coloraines. Ja que hi som, podríem començar a fer-los patir. Sembla que tants somriures no han servit de gaire.

Encara algú em citarà altre cop al Nelson Mandela, dins la poca col·lecció de frases per discursos imfumables.

Deja un comentario